Escarlet Majano (El Salvador, 24 anys), és el nom fictici d’una de les persones ateses en el servei d’acollida de la Fundació Germà Tomàs Canet per a dones refugiades o sol·licitadores d’asil que han sofert violència de gènere. Un servei que forma part del Programa d’Atenció de Persones Refugiades de la Fundació; amb el que es dona suport en el procés de recuperar la vida autònoma mitjançant l’habitatge, la formació i la inserció laboral.
Què et va portar a deixar El Salvador?
La meva parella em maltractava emocionalment i psicològicament, i quan em vaig quedar embarassada el seu tracte va empitjorar. Sense jo saber-lo ni vulgueu-lo, em va donar abortius que gairebé em van fer perdre el bebè.
Sóc catòlica, i en els meus principis no està interrompre l’embaràs, per la qual cosa vaig decidir que havia de fer-me càrrec del meu fill. Per tenir un embaràs d’alt risc vaig estar guardant repòs amb l’ajut de la meva germana i al cap de poc vaig migrar a Espanya.
Com va ser la teva arribada a la Fundació Germà Tomàs Canet?
Vaig arribar a Sevilla el 4 de desembre de 2021, estant embarassada de 15 setmanes. Per la meva situació vaig sol·licitar asil, passant vuit mesos amb les Filles de la Caritat. Després em van comunicar que havia de traslladar-me a Barcelona, on la Fundació Germà Tomàs Canet gestiona un recurs adequat per a mi i per al meu fill.
Va ser una galleda d’aigua freda, ja que era allunyar-me de les amistats i de la xarxa de suport que havia fet per tornar a començar a zero, però vaig decidir mantenir-me positiva. Si amb les Filles de la Caritat vaig estar bé, per què seria distint amb la Fundació? I certament va ser un canvi radical, però para bé.
Com va ser la teva acollida a la Fundació?
Venia amb molts de nervis. Em sentia molt perduda i els primers dies no podia ni dormir. Però, des del primer moment les professionals de la Fundació, Anna i Sara, em van fer sentir acollida, em van demostrar que es preocupaven per mi i pel meu fill. Vaig sentir aquesta hospitalitat, aquesta companyia i aquesta abraçada que una necessita quan es troba en una situació delicada.
Com estàs en el pis de la Fundació?
Estic molt bé. A més de les professionals, estic acompanyada per dones amb les quals comparteixo molt més que tenir un mateix dolor. Ser dones, en alguns casos venir d’Amèrica o tenir fills, estar en el mateix procés… Tenim moltes coses en comú, molts sentiments compartits, que ajuden la convivència.
Com influeix en el teu procés ser mare monomarental?
Influeix força. El meu fill no podrà anar a la llar d’infants fins al següent curs i, malgrat que ja compto amb el permís de treball, per estar cuidant-lo no he pogut ni treballar ni formar-me presencialment.
Això em fa molt difícil complir amb tots els objectius, però intento tenir els meus moments per anar avançant.
Com imagines el teu futur?
Tinc la incertesa de si la meva resolució sortirà positiva o negativa. Si és positiva, gràcies a Déu passaré a la següent fase i seguiré en el camí.
Si surt negativa, hauré d’anar-me’n no sé a on, doncs no tinc família ni suports. I tant de bo hi hagués un recurs intermedi, d’uns mesos, perquè si surt una resolució negativa tinguis temps per veure què fas.
És una cosa que pateixo no ja per mi, ja que si fa falta dormiria al carrer, sinó pel meu fill. Vaig decidir allunyar-me de tot per ell, perquè estigués bé i fos feliç.
